L’encantador, Vladimir Nabòkov

No gosava besar aquells mugrons angulars, aquells llargs dits grossos dels peus d’ungles grogoses. Els seus ulls retornaven d’allà on fos a la camussada clivella, que d’alguna manera semblava cobrar vida sota el seu esguard prismàtic. Encara no sabia quina acció emprendre, temorós de perdre’s alguna cosa, de no aprofitar plenament l’oportunitat que li brindava aquell son profund de conte de fades.

L’aire rarificat i la seva excitació creixien fent-se insuportables. S’afluixà lleugerament la veta del pijama, que se li clavava al ventre, i un tendó cruixí mentre els seus llavis fregaven, d’una manera gairebé incorpòria, el lloc on era visible una marca de naixement sota la costella… Però se sentia desassossegat i sufocat, i la congestió sanguínia exigia l’impossible. Aleshores, exercint a poc a poc el seu poder d’encantament, començà a passar la seva vareta màgica per damunt el cos de la petita, gairebé tocant-li la pell, torturant-se amb la seva atracció, la seva visible proximitat, la fantàstica confrontació que li permetia el son profund d’aquella noieta nua, a la qual mesurava, com si diguéssim, amb una vara encantada…

El pa de cada dia, Mohamed Xukri

                Vaig pensar: “¡I si tinguera dents en la boca inferior!”.

                Vaig entrar entre les seues cames amb prudència i temor. Em va prémer amb els peus pel darrere. M’estrenyé contra el seu cos. Em digué, fastigosa:

—¡¿Encara no saps com penetrar una dona?!

                No vaig saber què dir-li; vaig pensar, però, amb els gossos quan s’ajunten. Ella tenia el sexe un poc raspós. Em féu un poc enrere. Mullà les puntes dels dits amb la llengua i s’humitejà la boca inferior.

                —Penetra’m ara… ¿Què tens? Penetra’m o fuig del meu damunt. ¡Penetra’m, et dic!

                “¡¿I si tinguera dents en la seua boca inferior?!”

                —No tingues por. No et menjaré. Ets bonic. Penetra’m.

                La vaig penetrar amb precaució i por. Jo pensava en els gossos quan s’ajunten.

                Li vaig penetrar la seua boca falsa. Li eixia una bromera com si fóra mantega:

                —¡Ah, ah, ah! ¡Així no! Per això no m’agrada gitar-me amb xiquets. No em toques. Segur que aquesta és la primera vegada que et gites amb una dona.

                No li vaig dir res. Vaig estar a punt de dir-li que havia fet jocs iniciàtics amb els meus companys en el barri. No va voler oferir-me la boca. M’oferí la galta. Els seus pits em fugien com peixets que rellisquen de les mans. Em llevà les mans del seu pitram.

                —¡Ah, ah! Que sóc de carn, rei, i no d’espart. Encara ets massa jove per a fer aquestes coses amb una dona.

Senilitat, Italo Svevo

Una vegada, ella el rebutjà. S’acabava de confessar i no volia fer cap pecat. Ni que fos per un cop, ell va sentir més viu el desig de ser més bast que ella que no pas el desig de posseir-la. L’obligà amb violència, lluitant fins al final. I quan, ja sense alè, es començava a penedir d’aquella brutalitat, es va sentir confortat per una mirada d’admiració d’Angiolina. Durant aquella nit va ser seva del tot: la femella conquistada que s’estima l’amo. Es va fer el propòsit de procurar-se més vetllades com aquella pel mateix procediment, però no se’n va sortir. Era difícil de trobar per segona vegada l’ocasió d’aparèixer brutal i violent davant d’Angiolina.

Tròpic de càncer, Henry Miller

Quan fito aquell tall, veig un símbol d’equació, el mon equilibrat, un món reduït a zero i sense rastres de residus. No pas el zero cap al qual en Van Norden enfocava la seva llanterna, no pas el tall buit de l’home prematurament desil·lusionat, sinó més aviat un zero aràbic, del qual brollen innombrables mons matemàtics; el punt de suport que equilibra els estels i els somnis alats i les màquines més lleus que l’aire i els membres lleugers i els explosius que els produeixen. Voldria penetrar en aquest tall fins als ulls, fer-los giravoltar ferotgement, ulls cars, folls, metal·lúrgics. Quan giraran els ulls tornaré a sentir les paraules de Dostoievski, les sentiré rutllar d’una pàgina a l’altra, amb l’observació més minuciosa, amb la introspecció més boja, amb tots els semitons de la misèria, ara tocats suaument, humorísticament, adés inflats talment com la nota d’un orgue fins que el cor esclatarà i no en restarà sinó una llum encegadora, abrusadora, la llum radiant que arrenca les llavors fecundadores dels astres. La història de l’art les arrels del qual es nodreixen del carnatge.

La passió segons Renée Vivien, Maria-Mercè Marçal

S’ha alçat de terra un moment per anar a atiar el foc i, aleshores, quan l’he vist dreta davant meu, m’he adonat dels seus pits menuts sota la seda i he tingut el deler de sentir la seva frescor de rosa silvestre, d’atrapar entre les dents el seu botonet tibant. El record, vivament trenat amb la presència, m’ha fet endevinar tot el seu cos, sota els plecs de la roba. I el desig m’ha arrossegat deliri enllà. I m’he arrapat ben fort al cos d’ella, per no perdre’m, per no perdre-la. El seu cos, que és com un jardí blanc i rosat i tebi de llet i de vi. I l’he trobat a ella i m’he trobat a mi en els racons més amagats, i en aquella flor secreta, d’un or pàl·lidament rosa, on els meus llavis han deixat la llavor del plaer.

Un aller simple, Didier van Cauwelaert

Elle a terminé de déboutonner mon pantalon que j’avais desserré pour la nuit, et elle m’ha frotté contre sa joue avec une tendresse que je ne lui avais jamais vue, comme si elle cherchait la douceur avant de s’endormir. Et puis elle m’a caressé avec sa bouche, longtemps, pendant que le soleil finissait de sortir de sa montagne pour dessiner des ronds sur le pare-brise. C’était comme un espoir avant la fin du monde, le début de quelque chose qui ne savait pas que ça ne servirait à rien, la naissance d’un bonheur qui s’arrêterait tout de suite. Elle m’a avalé sans un regard, elle a refermé la portière et elle est retournée sous la tente.

Bajo el magnolio, Marina Mayoral

Aquella tarde hicimos el amor tres veces y cada vez mejor. Fue algo parecido a cuando tienes mucha hambre y con los primeros bocados te precipitas, casi ni los saboreas, aunque sí sientes el placer de saciar un deseo acuciante, casi doloroso por su intensidad. Y después viene un disfrute más sereno, más consciente del propio placer, un descubrimiento de los matices, un paladear despacio, sin prisas, los manjares preferidos.