Tròpic de càncer, Henry Miller

Quan fito aquell tall, veig un símbol d’equació, el mon equilibrat, un món reduït a zero i sense rastres de residus. No pas el zero cap al qual en Van Norden enfocava la seva llanterna, no pas el tall buit de l’home prematurament desil·lusionat, sinó més aviat un zero aràbic, del qual brollen innombrables mons matemàtics; el punt de suport que equilibra els estels i els somnis alats i les màquines més lleus que l’aire i els membres lleugers i els explosius que els produeixen. Voldria penetrar en aquest tall fins als ulls, fer-los giravoltar ferotgement, ulls cars, folls, metal·lúrgics. Quan giraran els ulls tornaré a sentir les paraules de Dostoievski, les sentiré rutllar d’una pàgina a l’altra, amb l’observació més minuciosa, amb la introspecció més boja, amb tots els semitons de la misèria, ara tocats suaument, humorísticament, adés inflats talment com la nota d’un orgue fins que el cor esclatarà i no en restarà sinó una llum encegadora, abrusadora, la llum radiant que arrenca les llavors fecundadores dels astres. La història de l’art les arrels del qual es nodreixen del carnatge.

Advertisements

Quant a Viola de Vent

frescairegalada@hotmail.es
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s